4. Antecedents de la guerra a Àsia

4.1.Comunisme i el Kuomintang a Xina.

Abans de la Primera Guerra Mundial, la dinastia Qing xinesa es va col·lapsar, donant peu a una república, però el seu govern no va reeixir i la Xian es va fragmentar en dominis de senyors de la guerra. D'aquesta situació van sorgir dues ideologies que pretenien reunificar-la. El 1912 es va formar el Kuomintang i el 1922 el Partit Comunista Xinès. Els dos no eren enemics, però el 1927 amb les zones sud i centre sota el seu control, els nacionalistes es van enfrontar obertament amb els comunistes.

4.2. Militarisme Japonès.

A l'est, el Japó havia començat durant el segle XIX a expandir-se per Àsia mogut pel conflicte entre les pràctiques tradicionals i les condicions socials canviants associades a la ràpida industrialització i modernització. El 1905, el Japó va guanyar la seva guerra contra Rússia, i el 1910 va ocupar Corea, que es va convertir en colònia.

Durant els anys 1920 la democràcia semblava haver arrelat al Japó, però la gran depressió va dur al poder als líders militars, sovint governant en nom de l'emperador Hirohito, tot i mantenir el respecte tradicional. El 1931, Japó va envair i ocupar la Manxúria interior, creant l'estat titella de Manxukuo, que es va completar amb una segona invasió el 1937.

3.Antecedents de la guerra a Europa

Després de la Primera Guerra Mundial, els països vencedors van imposar greus sancions econòmiques i polítiques als països derrotats. Entre aquests últims hi havia Alemanya que, a més de perdre gran part del seu territori, va patir una gravíssima crisi econòmica que va fer que la inflació es disparés fins a quedar totalment fora de control. Per a molta gent, la derrota, les sancions i la crisi van ser com una gran humiliació per al seu país, que pocs anys abans havia estat el poderós Imperi Alemany. Això va portar a molta gent a les files dels partits radicals que donaven la culpa de tots els seus mals a grups minoritaris com els comunistes^[9] i els jueus. Entre aquests grups hi havia el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, més coneguts pel nom de «nazis», liderats per Adolf Hitler. Durant la segona meitat dels anys 20 aquest grup va créixer de forma espectacular tant en popularitat com en nombre de militants. També van anar guanyant escons al Parlament Alemany fins que el 30 de gener de 1933Canceller d'Alemanya. Hitler va assumir el càrrec de

Hitler presidí un govern de concentració nacional, tal com havia desitjat la dreta alemanya, per bé que no esperaven que l'instrument que havia d'ésser el NSDAP es convertís en el subjecte de Poder. Al gabinet del nou govern, solament Hermann Göring i Wilhelm Frick eren ministres del NSDAP. Això no obstant, el Poder que gaudia el partit nazi era molt gran al carrer. Per consegüent, ni Hindenburg ni els socis de govern pogueren aturar la destrucció del marc institucional i democràtic de la República. D'altra banda, els partits de dretes ho veien com la consumació de la dictadura –en aquest cas civil– que tan havien desitjat; no podien preveure la nazificació i el règim totalitari que s'estava dibuixant. El tret de sortida per a la retallada de drets i llibertats fou l'Incendi del Reichstag, les causes del qual encara no s'han establert. Aquest incendi fou aprofitat per "desemmascarar" un cop d'estat del KPD, per la qual cosa fou il·legalitzat amb el Decret de l'Incendi del Reichstag (1933), amb el que se suprimien els drets civils. Els dirigents comunistes començaren a ésser internats a camps de concentració, com Dachau, el primer que s'obrí, a prop de Munic.

Lentament, Hitler i els nazis anaren il·legalitzant la resta de formacions polítiques, àdhuc les de la dreta. A la fi, solament el NSDAP i les seves organitzacions romangueren legals al nou sistema. Hindenburg anà signant totes les lleis i decrets que destruïen la vella república i forjaven la dictadura nazi, com la Llei de Capacitació, que permetia al govern l'aprovació de lleis sense la participació del parlament. A l'abril de 1933 signà la llei per a la restauració del servei civil professional, que excloïa els jueus de tot càrrec de l'administració de l'Estat. Igualment, Hindenburg no protestà per la purga feta dins el NSDAP el juny de 1934 contra els sectors d'esquerres del partit, com les SturmabteilungErnst Röhm o la facció de Gregor Strasser, molts dels quals van morir en la Nit dels ganivets llargs. Entre el 1933 i el 1939, la política de Hitler va estar centrada en:
1) Enduriment de les lleis contra els jueus fins a extrems inaudits.
2) Rearmament i modernització de l'exèrcit alemany.
3) Reunificació de l'Imperi Alemany (Tercer Reich).
d'

Per aconseguir aquest tercer objectiu Hitler va utilitzar una eficaç combinació d'oratòria i intimidació que va aconseguir:
a) La militarització de Renània (març de 1936).
b) L'annexió d'Àustria (Anschluss) (març de 1938).
c) L'ocupació dels Sudets (octubre de 1938).
d) Repartiment i ocupació de Txecoslovàquia (març de 1939).
e) Ocupació de la ciutat de Memel (març de 1939).

I tot això sense ni una protesta de França i Gran Bretanya i fins i tot a vegades (annexió dels Sudets) amb el seu exprés vist-i-plau.

Tanmateix, Hitler no en tenia prou amb haver aconseguit tot això i reclamava a Polònia l'ocupació de la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre Alemanya i la Prússia Oriental. Polònia s'hi va negar repetides vegades en part per por a la reacció soviètica i en part perquè pensava que això només encoratjaria Hitler a fer altres demandes. El 23 d'agost de 1939, Alemanya i l'URSS signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop que, a més de ser un tractat de no-agressió entre els dos països, tenia unes clàusules secretes entre les quals s'acordava el repartiment l'est europeu en dues zones d'influència, una per cada una de les dues potències. Hitler, en virtut d'aquest acord, va decidir envair Polònia, convençut que ni França ni Gran Bretanya pels seus èxits anteriors.

2.Països involucrats

Els països que van participar en la Segona Guerra Mundial estaven alineats en un d'aquests dos bàndols: els aliats i les potències de l'Eix.

Inicialment, els principals països aliats eren: Gran Bretanya, França (França LliurePolònia, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda. Un cas especial és la Xina que estava en guerra amb el Japó des del 1937. Com a conseqüència de la invasió alemanya, s'hi van afegir Noruega (abril de 1940), Països Baixos i Bèlgica (maig de 1940) i Grècia (octubre de 1940), que havia estat atacada per Itàlia. La Unió Soviètica tenia un pacte amb Alemanya des de l'agost de 1939 però la invasió alemanya, el juny de 1941, la va fer canviar de bàndol. El desembre de 1941 l'atac japonès a Pearl Harbor va fer que els Estats Units d'Amèrica entressin a la guerra en el bàndol aliat. a partir del juny de 1940),

A mesura que el conflicte es decantava en contra d'Alemanya, el nombre de països en el bàndol aliat va anar augmentant. Prop del final de la guerra, els Aliats van posar com a condició per entrar a les Nacions Unides que els països declaressin la guerra a Alemanya i al Japó. Això va fer que el nombre de països aliats augmentés molt, encara que la majoria d'aquests mancaven de rellevància militar i estratègica i no van tenir cap paper actiu en la guerra.

Les potències de l'Eix eren: Alemanya, Itàlia i el Japó. Després de la victòria alemanya sobre França (juny 1940), part del govern francès va decidir col·laborar amb els nazis, era la França de Vichy. Seguidament, els països de l'est d'Europa es van veure pressionats per Hitler perquè s'unissin a l'Eix. Romania ho va fer el juliol de 1940, Hongria el novembre següent i Bulgària el març de 1941. Iugoslàvia s'hi va unir a contracor el 25 de març de 1941 però dos dies després hi va haver un cop d'estat anti-Eix que va desencadenar l'ocupació alemanya del país. Un altre cas especial és Finlàndia que va declarar la guerra a l'URSS però no a cap altre país i durant un temps se la va considerar com a aliat de l'Eix.

No tots els països del món es van implicar en la guerra. Alguns països, com Irlanda, Portugal, Suïssa i Suècia, van aconseguir mantenir-se neutrals durant tot el conflicte. Espanya també es va declarar neutral però, després de les victòries contundents nazis de 1939 i 1940, quan la victòria alemanya semblava possible, va canviar el seu estat a "no bel·ligerant", donant suport polític i econòmic a les potències de l'Eix i enviant una divisió de voluntaris a lluitar contra els soviètics (Divisió Blava) que es va integrar en la Wehrmacht. Tot i això, Hitler mai no va poder convèncer Franco perquè entrés en el conflicte. El 1943, quan Alemanya va començar a acumular derrotes, Espanya va tornar a declarar-se neutral.

1.Introducció

La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte armat més gran de la Història, el que va involucrar més països, va causar més baixes militars i civils, i el primer (i per ara únic) en què es van usar armes nuclears. Va provocar, de forma directa o indirecta, la mort d'entre 50 a 60 milions de persones, la major part civils, un 3% de la població mundial de l'època. S'estima que va tenir un cost, en diners i en recursos, major que totes les altres guerres juntes. Va ser el conflicte més gran i terrible de, segurament, tota la història perquè va ser un dels més sanguinaris i en el que va morir més gent. Per aquest motiu és un fet històric molt conegut, a més de ser bastant recent (ja que va començar el 1939 i va acabar al 1945).^[6][7]

Durant la guerra, es van produir un gran nombre d'atrocitats contra la població civil: confinament en camps de concentració i extermini sistemàtic de jueus i altres grups ètnics a Alemanya^[8], massacres de milions de xinesos i coreans per part del Japó, depuracions internes a la Unió Soviètica, bombardeig sistemàtic de la població civil europea, tant per part dels Aliats com de les forces de l'Eix, i llançament de bombes atòmiques a les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki per part dels nord-americans. Després de la guerra, diversos dirigents alemanys i japonesos van ser jutjats per crims contra la Humanitat en els Judicis de Nuremberg.

La guerra va provocar la modificació de fronteres i la creació de nous estats. Algunes antigues colònies de països europeus van aconseguir la independència. Hi va haver un desplaçament del poder dels països de l'Europa Occidental a les dues noves superpotències, els Estats Units i la Unió Soviètica, cosa que va significar l'inici de la Guerra Freda. A les zones d'Europa ocupades pels soviètics s'hi van establir règims comunistes poc després de la fi de la guerra. A la Xina, la retirada del Japó va catalitzar la revolució comunista. D'altra banda, l'ocupació militar nord-americana al Japó va conduir a la democratització del país.

Tot i que el Japó ocupava part de la Xina des del 1931 i que des del 7 de juliol de 1937 hi havia guerra declarada entre els dos països (Segona Guerra Sino-japonesa), generalment es considera que el conflicte va començar l'1 de setembre de 1939 amb la invasió alemanya de Polònia. A la primavera de 1940, Alemanya, aliada amb Itàlia, va envair els països de l'Europa Occidental i del nord, derrotant amb facilitat els exèrcits francès i britànic. Tot i això, la Gran Bretanya no va poder ser ocupada. A la tardor del mateix any, la guerra es va estendre al nord d'Àfrica, i el juny del 1941, Alemanya va envair la Unió Soviètica, que fins llavors havia estat la seva aliada, sense aconseguir la victòria.

El desembre de 1941, el Japó va atacar als Estats Units i la guerra es va estendre també a l'Àsia i al Pacífic. A partir del 1942, els aliats van començar a guanyar batalles i a fer retrocedir els exèrcits de l'Eix. Itàlia es va rendir el setembre de 1943. Alemanya, atacada des de l'est per la Unió Soviètica i per la resta dels aliats des de l'oest, es va rendir el 8 de maig de 1945. El Japó es va rendir el 15 d'agost del mateix any, pocs dies després que els EUA llencessin dues bombes atòmiques sobre ciutats japoneses, encara que la rendició oficial del Japó no va arribar fins al 2 de setembre.